Lily Allen

Con mil palos.

Escrit per al gran Integral.

Vinga, per als que em vau sol•licitar una crònica de la meva aventura en terres valones, aquí van quatre línies de recordatori d’un dels dies més intensos de la meva vida, ara que ha passat una setmana i ho puc contemplar tot plegat amb una certa perspectiva, lluny ja de l’eufòria inicial i del decandiment ulterior.

Em llevo d’hora, fidel al mandat de déu nostrosenyor Pep, i em fico en un avió de Ryanair amb destinació Brussel•les Sud-Charleroi. Se m’asseuen al costat un parell de russes –o d’algun país eslau-. Bingo, pensareu. Llufa, no valien un pito.

Arribem a l’aeroport való al migdia i em fico en un autobús que porta a l’estació de Charleroi, ple com un ou de gent de procedències i parles diverses. Ara se m’asseu al costat una negrota de tres-cents cinquanta quilos que converteix el breu trajecte, d’un quartet d’hora, en un autèntic malson. Entre la maleteta –i no pas la malateta, malpensats- , que m’he posat entre les cames, i la pressió descomunal de la carn desbocada de l’obesa de pell fosca arribo a perdre la respiració en algun tram del viatge.

Em planto sa i estalvi a la ciutat de destí i busco el meu hotel, que és a uns deu minuts a bon pas de l’estació. La primera impressió és decebedora: la recepció no està gaire cuidada i hi destaca una estora que fa mesos que plora uns minuts al dia reclamant la carícia de l’aspiradora. L’habitació no és a punt, de manera que deixo la maleta a la consigna i me’n vaig a dinar.

Cal menjar aviat, perquè a les sis de la tarda s’inicia el sopar de gala –immers en un acte benèfic d’una fundació per recaptar diners per a la construcció d’un centre per a infants sense llar- . No acabo de trobar el local adient ni el preu adequat i m’acabo decidint per una pizzeria. Mala elecció: la pizza és massa generosa i acabo l’àpat amb la sensació d’haver-me atipat en excés.

Torno a l’hotel, després d’adonar-me que la ciutat és tota ella una obra de grans dimensions: no hi ha carrer que no estigui aixecat, ni plaça que no estigui excavada per fer-hi un pàrquing subterrani. Com a contrast, desenes de locals comercials amb els vidres bruts i cartells reclamant una ànima caritativa que els llogui.

L’habitació ja és a punt i em sorprèn favorablement: espaiosa, neta, amb un mobiliari funcional però agradable i amb tots els serveis imprescindibles. Decideixo fer una migdiada curta, perquè abans d’anar cap a l’Spiroudome –el pavelló on es du a terme l’acte i que acull els partits de l’equip de bàsquet local, el Belgacom Spirou, un habitual de l’Eurolliga- vull fer una volteta pel poble, veure si hi ha alguna cosa destacable per visitar i comprar alguna cosa per a la canalla.

M’adreço a la plaça central, on hi ha l’oficina de turisme, i recullo un full informatiu amb un recorregut pels punts d’interès de la vila. Pregunto on puc aconseguir el que és una de les meves obsessions quan viatjo: els magnets. Em miren com si fos un extraterrestre i em diuen que això, ells no ho toquen. Amb tot, trobo una botiga dedicada a Tintín i penso que sóc un home de sort i que podré fer feliços els nanos. Tot el que obtinc són un parell d’imants amb poca gràcia del capità Haddock i la Castafiore. Més val això que res.

Visito la ciutat i en faig fotos: una església moderna, la torre de l’ajuntament, el camp de futbol, on em colo per una porta entreoberta i retrato la gespa, i les figures de còmic que poblen parcs i rotondes: Lucky Luke, Spirou, aquell de la cua llarga del qual ara no recordo el nom… Em vaig acostant, sempre caminant –m’encanta trepitjar les ciutats i sóc capaç de fer-hi molts quilòmetres sense cansar-me, el dia del gol de l’Iniesta em vaig travessar tot Londres a pata- a l’Spiroudome.

Quan hi faig cap són dos quarts de cinc, fata una hora i mitja per a l’inici del sopar de gala, però hi ha alguns grups de fans de la Lara que esperen la seva entrada per saludar-la, demanar-li un autògraf o regalar-li flors. M’hi fico entremig i penso que m’hauria d’identificar, perquè segur que algú em coneix virtualment de les meves incursions al fòrum del lloc web de la nostra cantant favorita, però per timidesa, per vergonya del meu rudimentari francès o per una certa necessitat de viure l’experiència en soledat, vés a saber, em reprimeixo.

Uns segurates bastant cafres acaben apareixent a prop de les sis i esvaloten el galliner. Els fans s’enfaden perquè no els deixen estar a la zona per on se suposa que entrarà la diva. Comencen a arribar foques amb vestit de nit i paios encorbatats. Jo m’he posat una americana grisa que tinc, però m’he deixat els texans i una camisa blau cel per sobre els pantalons (informal però arreglat, vaja).

Decideixo entrar i em comencen a servir copes de xampany sense aturador. Tan bon punt me n’acabo una ja me l’han tornat a omplir. Van passant uns canapès espectaculars, sobretot els de foie, i uns de molt originals que vénen en una cullera.
Això dura prop d’una hora, i tot seguit ens fan passar a les taules, que és just la imatge amb què s’inicia el vídeo que adjunto.

La meva taula la formem tres matrimonis de certa edat –dos de valons i un de flamenc-, dues parelles gais, una de cada bàndol, per bé que la femenina es mostra molt més discreta, i una noia força atractiva que va armada amb una càmera i no para de fotografiar-ho tot. Surt al vídeo pujant a l’escenari a recollir el premi estrella de la vetllada: una moto. Si us pregunteu si és l’únic guardó que va obtenir, almenys que jo sàpiga, la resposta és sí.

El sopar el preparen dos restaurants amb estrella Michelin i resulta espectacular. Caneló de salmó amb cranc i llamàntol com a entrant. Filet de colomí amb purés de diverses textures i gustos com a plat principal. I un aparatós i deliciós assortit de xocolates en diversos formats (coulant, mousse, gelat…).

Però es fa tard i el gran moment s’acosta. Busco el meu lloc a la sala i m’enduc una gran decepció. La fila 1 que figurava a la meva entrada és en realitat la dotze o la tretze, Això sí, estic centrat i relativament pròxim a l’escenari. Podré veure-la i sentir-la a plaer.

Apareix i el món s’atura. Gel•laba espectacular i peus nus. Cabellera rossa. Destil•la saber estar, domini de l’escenari, ductilitat vocal, bellesa. El repertori, per a alegria meva, va desgranant tots els ‘tubes’ que ja em sé de memòria, la qual cosa em permet erigir-me en corifeu dels destrossadors de melodies que poblen la sala.

Al cap d’una hora i tres quarts el concert arriba al final. La Lara ha cantat en francès, en anglès i una cançó en espanyol (‘Alfonsina y el mar’) que, oblidant per uns instants la meva adscripció ètnica, m’agafo com un homenatge personal i entono a pulmó ple.

Després de la propina estic exhaust i em començo a sentir buit, amb aquella manca d’al•licients que proporciona la consciència que un cop acomplerta la il•lusió ja no es podrà a tenir mai més, almenys la mateixa. Ja l’he vista en viu, m’he emocionat en viu, m’he esgargamellat en viu. I ara no me’n sento gens, de viu.

Pul•lulo a la vora de l’escenari, robo la track list que està enganxada a terra. M’acosto al lloc on uns insensats esperen que surti l’artista. M’apropo a la zona on un DJ fa ballar la gent. Però ja no m’interessa res i surto al carrer. Els mateixos d’abans esperen ara la sortida en cotxe del seu ídol. M’espero, però amb aire curiós, no pas com un teenager àvid de patetisme. El cotxe apareix i ella baixa a saludar, però la gent s’arremolina i els segurates la fan pujar ràpidament al vehicle i torna a arrencar, amb el personal corrent estúpidament al seu voltant. Fa una aturada per no atropellar ningú i ella abaixa un moment el vidre, instant que algun indocumentat aprofita per plantificar-li una rosa a la cara. Aquí s’acaba tot: desapareix a tota velocitat.

I jo vaig tornant xino-xano cap a l’hotel, amb la sensació que el que podia semblar una animalada no ho ha estat, que valia la pena viure el que havia viscut, que ningú –potser només aquell puto metge alemany el nom del qual ara no recordo- em robaria mai aquella experiència única.

Vago pels carrers buits i m’adono que tinc set, però només trobo un pub ple de gent alegre i descobreixo que no tinc ganes de posar-hi en contrast la meva sensació de buidor. Quan arribo a l’hotel intento fer un zàping, però l’enderroc em venç de forma prematura.

L’endemà em llevo tard, perquè el vol surt al migdia. A l’aeroport trobo els magnets que volia: un de musclos amb patates, un d’una gerra de cervesa i un de xocolata, els tres productes gastronòmics nacionals. Alea jacta est.

Macy Gray

Parece que Macy Gray retorna a la senda del éxito con el primer single de su último disco "The Sellout". Y yo que me alegro.

Macy Gray es una cantante estadounidense de soul y R&B, de voz poderosa y particularísima e imagen peculiar, que recoge el testigo de las grandes divas del género. A los que a esta chica la conocimos y nos impresionó con su extraordinario disco debut - "On How Life Is" (1.999) - se nos ha hecho imposible dejar de seguirle la pista. Canciones como "I Try", "Still", "Why Didn't You Call Me" o "Do Something", revelaron, ya en sus comienzos, la grandeza de una artista mayor, imprescindible y única.

Amo a esta tía, sí.

Dr. Calypso

Los putos amos. En la vida hay un antes y un después tras asistir a un concierto de los Dr. Calypso. Es como perder la virginidad. Yo la perdí en Barcelona, en lo que hoy es el Raval, creo recordar que en fiestas de la ciudad, pagando.

A los Dr. Calypso los vi en Calaf.

De propina, su versión del himno del Barça, que tocaron en directo en el Camp Nou en aquellos tiempos tenebrosos de presidencia del innombrable malvado y derrochador.

ELO

Hace pocos días murió Mike Edwards, el que fue violonchelista de la Electric Light Orchestra, ELO para los amigos y fans. Mientras conducía con su furgoneta por una carretera del condado de Devon (Inglaterra), le cayó encima un fardo de heno de 600 kilos, desprendido de un tractor que operaba en una colina próxima a la carretera. Tremendo.

Que la vida, muchas veces, es una puta broma lo demuestra el hecho de la absurdidad y ridiculez que puede adoptar la muerte para acabar con ella. Y la de Mike Edwards es de las que se lleva la palma. No subestimemos nunca a la muerte y a su inagotable y macabra capacidad para llevarnos al hoyo o a la urna que, una vez reducidos nuestros restos a ceniza, presidirá la chimenea o estante principal del allegado más desconsolado.

Descanse en paz Mike Edwards. Siempre quedará su legado como miembro de la ELO, a gustos algo hortera - los que sufrimos Xanadu saben de lo que hablo- , pero sin duda más digno que su ridículo fin.

Voice Of The Soul, de Death

Cuelgo esta cancion porque el otro dia en el twitter salieron algunos enlaces interesantes sobre guitarra y tal. En ese contexto, esta cancion no tiene desperdicio. Se trata de una pieza instrumental de 3 minutos y pico, y es muy muy buena. Dejo la version original y un excelentisimo cover de autor desconocido.

Hoy en el twitter he sacado el tema del piano... Si a Vedder le parece bien un dia colgare algunos videos, pero son de corte clasico.

Better Days

La historia es la que sigue:

El pasado 8 de junio, el sitio web www.antiquiet.com se hizo eco de un mensaje que recibieron donde les informaban que en la web del nuevo sello discográfico de Pearl Jam, MonkeyWrench Records, apareció un mensaje que rezaba “Gary, Kelly wanted you to hear this please give it a listen.” (Gary, Kelly quiere que escuches esto, dále una escucha), junto a un enlace con una canción titulada "Better Days".

Tras la histeria inicial, se especuló cual podía ser el origen de esta canción inédita de Pearl Jam, que si un descarte del "Backspeacer" primero, que si descarte del "Riot Act" después...Por lo que parece, el tema es una composición de Eddie Vedder para la banda sonora de Eat Pray Love, película protagonizada por Julia Roberts y Javier Bardem. Apuntan que la colaboración de Vedder viene dada por la amistad que mantiene el cantante con el actor.

Este vínculo Vedder-Bardem no es nuevo. El cantante explicó, en época de promoción del último disco de estudio de Pearl Jam, que un mensaje en su contestador dejado por el actor le sirvió de inspiración para realizar la letra de la canción "The End", tema que cierra el "Backspeacer".

La canción me parece una delicia. Pero asumo mi falta de objetividad. Toda vuestra.